Après moi, le déluge de Lluïsa Cunillé 

Com es manifesten la relació entre ideologia i subjectivitat, i la tensió entre subjecció i subversió?

 

Après moi, le déluge, de Lluïsa Cunillé, ens mostra com una situació aparentment senzilla pot revelar les relacions de poder que mouen el món. En una habitació d’hotel a Kinshasa (la capital de la República Democràtica del Congo), es troben tres personatges: un home de negocis europeu, una intèrpret i un tercer personatge congolès que no veiem mai a escena, però que hi és present a través de la mediació de la intèrpret. Aquesta trobada, aparentment banal, serveix per parlar de temes com el postcolonialisme, la responsabilitat moral, el dolor personal i la resistència dins un sistema desigual.

L’home de negocis representa una visió del món marcada pel capitalisme global. Està a l’Àfrica per negociar l’explotació de coltan, un mineral molt valuós. Parla de bancs, diners i contactes polítics com si fossin coses normals, inevitables. Però rere aquest discurs aparentment “pràctic” s’hi amaga una ideologia molt clara: la idea que el món està fet perquè uns manin i altres callin, perquè uns dirigeixin i els altres obeeixin. Representa la mirada eurocentrista de l’home blanc occidental.

Però ell no és l’únic que parla. La intèrpret, que al principi sembla només una figura secundària, guanya força a mesura que avança l’obra. És una dona que ha patit molt -operacions, una infecció que per poc la mata, un avortament…- però que manté una actitud clara i serena. Traduir no és per ella una tasca neutra: tria què diu i com ho diu. 

El tercer personatge és l’home africà que vol que el seu fill tingui una segona oportunitat a Europa; vol que migri i surti del país, de la pobresa i el patiment. Tot i que no apareix mai físicament, la seva història és el que acaba donant profunditat i sentit a l’obra. Aquest pare, mutilat per la mossegada d’un cocodril i desesperat, demana a l’home europeu que contracti el seu fill com a xofer, ajudant, el que sigui. No és només una oferta de feina: és una súplica. Vol salvar el seu fill del passat brutal que ha viscut.

A través de preguntes i respostes aparentment innocents, la intèrpret (o més ben dit, l’home congolès) va posant contra les cordes l’home de negocis. Quan ell li diu: “No sap com n’és de difícil fer negocis en aquest país”, ell contesta: “No. Però potser sí sé com n’és de difícil viure-hi.” Una frase senzilla, però molt poderosa.

És ben curiós que en tota l’obra no aparegui ni un sol nom de pila de cap dels personatges: això no importa, ja que representen la subjectivitat d’un col·lectiu (homes blancs i europeus, homes negres i africans…). Però el que resulta encara més encertat és que l’home congolès ni tan sols apareix, ni s’escolta la seva pròpia veu. La seva subjectivitat la coneixem a través de la intèrpret, que posa veu a les seves paraules. No podria ser més clarificant: els subjugats, els oprimits, els oblidats… no tenen veu; són invisibles. 

El fill de l’home congolès és un personatge clau, tot i que no parli ni aparegui mai. Va ser segrestat amb vuit anys, convertit en nen soldat i obligat a matar. Ara ja no sap com viure fora d’un entorn de violència. Aquest testimoni és dur, però reflecteix la realitat de molts infants víctimes dels conflictes armats. Cunillé ens recorda aquí que el colonialisme no és cosa del passat: les seves conseqüències encara són molt presents i configuren clarament la subjectivitat de l’individu.

L’home europeu, però, no vol saber-ne res. Tot i mostrar certa empatia cap al final, acaba dient que no vol tenir cap xofer, que prefereix estar sol. Aquesta escena mostra clarament la relació entre ideologia i subjectivitat: ell pot triar desconnectar-se, mentre que els altres personatges no tenen aquesta opció. Ell viu protegit pel seu món, mentre que els altres lluiten per sobreviure dins d’un sistema que els margina, que els invisibilitza.

Al final de l’obra, se’ns revela la veritat: el fill de l’home congolès en realitat va morir fa molts anys a causa de la malària, però tota la història que l’home congolès explica hauria sigut la història del seu fill si hagués sobreviscut a la malaltia. El pare només volia “poder sentir dir a algú que necessitava el meu fill i estar del tot segur que algú més que jo el trobaria a faltar”. És una manera colpidora de donar visibilitat a la història de milers d’infants del Congo. 

En resum, l’obra ens fa veure com la ideologia influeix en la manera de ser i de pensar dels personatges en un món molt desigual. L’home de negocis europeu encarna la ideologia dominant: parla de negocis, diners i poder com si fossin coses normals, però en realitat expressa una manera de veure el món marcada pel privilegi i pel capitalisme. Aquest privilegi li permet desentendre’s del patiment dels altres i no sentir-se responsable de res.

En contrast, la intèrpret i l’home congolès són figures que emergeixen des de la subordinació, però que també tenen una subjectivitat pròpia i complexa. La intèrpret, en particular, mostra que traduir no és mai una tasca innocent: tria què dir i com dir-ho, i en fer-ho es converteix en una veu resistent dins d’un sistema que pretén silenciar. El fill del congolès, tot i que no apareix mai a escena, és una presència fantasmagòrica que exemplifica com la violència estructural -la guerra, l’explotació, el trauma- modela profundament la subjectivitat. 

Així, l’obra ens mostra amb molta claredat la tensió entre estar sotmès i intentar resistir. Els personatges africans viuen atrapats en un sistema econòmic i simbòlic que els fa callar i els deixa al marge. Però, tot i això, hi ha resistència. No és una resistència sorollosa ni heroica, sinó discreta però molt potent. La intèrpret, amb la seva manera de parlar i de traduir, es converteix en una veu que incomoda el poder. El pare congolès, amb la seva història, reclama ser escoltat i reconegut. I quan descobrim que el seu fill ja és mort, entenem que tot el relat no és només una petició desesperada, sinó una manera de donar valor i memòria a una vida que ha estat oblidada.

En aquest sentit, tal com plantejava Althusser, la ideologia interpel·la els subjectes i defineix el seu lloc dins l’ordre social, però, com també assenyala Judith Butler, fins i tot des d’aquesta interpel·lació es pot generar resistència. Cunillé ens recorda que fins i tot des dels llocs més invisibles es pot lluitar, i que el poder, per molt sòlid que sembli, també pot ser qüestionat.

 

Referències bibliogràfiques i bibliografia consultada

Althusser, L. (2008). Ideología y aparatos ideológicos del Estado. A: La filosofía como arma de la revolución. Madrid: Siglo XXI, pàg. 102-151. ISBN 9789682315473

Butler, J. (2010). Introducción. A: Mecanismos psíquicos del poder. Madrid. Cátedra, pàg. 11-41. ISBN 9788437626833

Butler, J. (2010). La conciencia nos hace a todos sujetos. La sujeción en Althusser. A: Mecanismos psíquicos del poder. Madrid. Cátedra, 2010. pàg. 119-145. ISBN 9788437626833

Cunillé, Ll. (2008). “Après moi, le déluge”. A: Deu peces. Barcelona: Edicions 62, pàg. 449-507. ISBN 9788429761610